Excursions

1r trimestre. Excursió de petits (7 novembre)

La primera excursió de petits ens va dur fins l’alt coet de la torre de Collserola!

Després de reunir-nos tots a les 9.00 a Gal· la Placídia i de dir adéu als pares en pujar als ferrocarrils, tots vam descobrir la veritat: en realitat anàvem a pujar a l’espai! Però per pujar-hi, havíem de demostrar la nostra valentia.

Així que després de baixar al peu del funicular i de pujar en una llançadora espacial, vam haver de pujar escales i més escales amunt i amunt, i encara més i més amunt, per poder arribar fins la nostre base espacial i fer el nostre viatge.

Alguns astronautes van arribar més cansats que altres, però després d’esquivar meteorits i estels fugaços, tots ho vam aconseguir!

Quan vam arribar al Coet Torre de Collserola vam iniciar una ascensió espacial i pum! Ja érem a l’espai. Des d’allà dalt tots vam veure els edificis més coneguts de Barcelona, i fins i tot algú va intentar trobar casa seva.

Al baixar de l’espai, força cansats després de la complicada ascensió, necessitàvem recuperar energies, així que vam anar a dinar i a fer uns jocs i un bon partit de futbol. Després només quedava tornar a casa i explicar als pares la gran aventura que havíem viscut!

1r trimestre. Excursió de 3r a 6è de Primària (24 octubre)

Aquesta vegada, el nostre afany de superació ens ha portat al Tagamanent. Per arribar-hi ens vam trobar tots a la RENFE de Pl. Catalunya i hem anat fins a Aiguafreda. Teníem tantes ganes d’arribar, que el viatge en tren se’ns va fer etern; mai ens hauríem imaginat tot el que ens passaria després…

En arribar-hi, van començar els problemes; primer, amb la recerca de pegament per a les sabates d’una intrèpida aventurera i després, d’orientació: on estigui un bon mapa, no té lloc un aparell sofisticat com el GPS. Un cop trobat el camí, vam iniciar la pujada… i quina pujada!!!

Després del que van semblar dies d’esforç i dedicació, d’haver caigut, d’haver superat bassals, d’haver-nos tornat a perdre i d’un munt de coses més, per fi vam arribat al cim. Després de dinar i d’un descans, que alguns van aprofitar per a investigar els múltiples usos de les pedres, vam dur a terme un joc que un pèl accidentat.

Però, tot i pensar que les peripècies ja s’havien acabat, vam poder comprovar les implicacions d’una excursió: baixada sense aigua sota una calor sofocant, figures artístiques a l’hora d’evitar relliscades sobre les pedres i un súper esprint a última hora per tal de no perdre el tren.

En arribar a Barcelona no podíem amb la nostra ànima. Però tot plegat té un conjunt de coses bones, que són les experiències d’aquell dia i que cap de nosaltres oblidarem.

2n trimestre. Excursió de Petits a Hostalric (20 febrer)

El dissabte 20 de febrer, ni més ni menys que 40 petits ens vam dirigir cap a Hostalric. Després de tota una setmana de fred i pluja, el sol va sortir per a què gaudíssim d’un dia pre-primaveral…

Després de baixar del tren i esmorzar, vam travessar la porta de la muralla per arribar a la plaça de la Vila. Allà ens vam separar en 6 grups, disposats tots a conéixer el poble on érem mitjançant proves i preguntes. Cada grup duia, és clar el seu escut identificatiu, coma bons cavallers que érem.

Saber com es diuen els habitants d’Hostalric, quanta gent hi viu, el nom de l’alcalde… fins i tot ens havien de cantar una cançó!!!! A més, durant aquest joc, vam poder pujar a la muralla del poble.

Després de dinar, va ser quan vam pujar cap al castell, que es troba dalt del turó que domina tota la contrada. Allà, vam poder entrar a ta caseta del guaita i recórrer la fossa. Vam jugar també a conquerir el castell, però al quedar empatats, vam decidir conviure tots junts. En acabar, baixar de nou cap a l’estació i cap a casa!!!

2n trimestre. Excursió de Mitjans i Grans a Hostalric (20 febrer)

Després de la gran matinada i d’alguns que altres llençols enganxats, ens vam reunir tots a l’estació de RENFE de Passeig de Gràcia per començar el viatge en el temps que ens portaria a l’època medieval.

Quan el tren ens va deixar a l’estació d’ Hostalric, tots vam poder veure les altes torres de vigilància amb els estandards onejant al vent. Ja hi érem!, Ara només quedava l’ascens al castell. La primera de moltes proves de valentia i esforç per ser autèntics cavallers. Un cop a dalt, el poble medieval s’estenia als nostres peus, i nosaltres, al cim del turó, vam iniciar la justa cavalleresca.

Deu equips amb noms molt originals van anar superant les diferents proves, des d’estirar la corda per demostrar la força necessària en tots els cavallers, a la lluita d’espases, o el torneig de cavalls, que posaven a prova la habilitat dels aspirants, un repte de punteria i com portar una reina o un rei d’un lloc a un altre sense que sofrís cap accident.

Sense oblidar-nos del rècord monjovenc de saltar a corda conjuntament. VUIT PERSONES ALHORA! Si és que som uns cracks!

I després de dinar, un cop superada la justa, a descobrir el petit poblet medieval que és Hostalric. Finalment, un cop vam saber que l’Ajuntament del poble tenia 18, 19, 20 o 21 finestres, que els habitants es diuen Hostalriquencs i que dibuixar l’escut del poble era mes complicat del que crèiem, vam emprendre la feixuga tornada a Barcelona, cansats i contents.

3r trimestre. Activitat sorpresa: TIBIDABO!!! (12 juny)

Qui ho havia de dir! Ningú s’imaginava quan ens vam trobar a la Plaça Gal·la Placídia quin era el nostre destí. Agafàvem els FGC, sí, però… cap a on? De seguida vam saber que baixàvem al Peu del Funicular, i després de 3 viatges, ens trobàvem tots en un parc de Vallvidrera esmorzant. Però quina era l’activitat? De seguida ens van explicar que havíem de creuar Collserola d’una banda a l’altra, a la cacera del senglar.

Ens vam posar a caminar per dins el bosc, i de tant en tant veiem al fons el Parc d’atraccions del Tibidabo. Potser anem cap a allà? Clar, si hem de creuar Collserola, hi haurem de passar per força… Quan arribem a la plaça, seiem a les escales de l’església amb una barreja de nervis i incredulitat. Pot ser? No, no pot ser… és clar que sí!!! Cap a les atraccions, que hi falta gent!! Els crits d’alegria encara ressonen a les orelles dels treballadors del parc.

Ens vam distribuir per grups, tots amb el fulard per anar ben identificats i som-hi! L’atalaia, la muntaya russa, el carroussel, la sínia, el vaixell pirata, els “tronquitos”, el castell, els autos de xoc, les foques, l’huracan, el tren, el Dididado, l’avió, els vikings, les cadiretes, el pèndol (només els més agosarats…)… gairebé res es va escapar de les nostres mans i peus!

De tant en tant els grups s’anaven trobant i comentant on havien anat. A l’hora de dinar també ens vam trobar tots junts. Quan van arribar les 17’30h, era l’hora de tornar cap a Barcelona. Tornem al bosc, a Vallvidrera, al funicular i al tren. I encara no tenim clar qui va quedar més sorprés de l’activitat sorpresa: els nens i nenes o els pares i mares?

3r trimestre. Excursió a Sant Salvador de les Espases (10 abril)

Dissabte al matí, tots a punt per caminar, vam agafar el tren cap a Olesa de Montserrat, on comença la nostra ruta. Un cop allà, després d’un bon esmorzar i mirant al cel per si queien espases de foc, vam començar la nostra excursió. La primera part,  fins al mirador de  Montserrat, va concloure amb pocs accidents, moltes pujades, poca aigua i molt de sol. Un cop allà, amb la muntanya de la Moreneta al darrere, vam somriure tots a la càmera, desitjant fer un altre glop de la cantimplora, ja mig buida, per molt que s’hagués de racionar.

I a partir d’aquest moment, el camí ample que haviem de recórrer va deixar de ser-ho, convertint-se en un munt de pedres, pujades i baixades. Aquí és on van començar les caigudes. Pero ja sabíem on anàvem, ja véiem l’ermita, allà, dalt d’una roca enorme. Després de passar pel cim de Sant Salvador de les Espases i, per fi, deixar de pujar per descendir una mica, vam arribar a l’ermita, on vam dinar i vam poder reomplir les cantimplores. I ara, altre cop cap a Olesa. Però aquesta vegada de baixada! exeptuant el primer tram, que ens va resultar interminable.

A mig camí, els peus ens feien figa, i les caigudesi rascades eren freqents, per això, el ritme de la caminada es va anar al·lentint cada vegada mes, fins que a algú se li va acudir mirar el rellotge. Aleshores van venir les presses, les corredisses i les pessigades de cul i els Monjovencs vam tornar a demostrar que som els millors agafant trens que se’ns escapen. Aquest cop, per poc ens quedem sense Madrid-Barça eh?

tornar

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: